Àlex Nogué, 4 i 5, 2005

Carles Guerra "Paisatge amb figures II" Valls capella de Sant Roc.

Hi ha un moment en què els espectadors, molt sovint instal·lats a distància de la representació, comencen a circular per dintre de la imatge, esdeven en part de la representació. Un cop assimilats i engolits per la pantalla deixen de gaudir de l’autonomia que tant els ha caracteritzat. Sobretot a la història d’occident. Tècnicament parlant, el vídeo i el cinema ubiquen l’espectador entre l’origen de la imatge i la imatge projectada. Per altra banda, conceptualment, només cal veure l’autoritat que tenen les imatges de la moda. Tot plegat, es pot dir que la imatge mana i té la capacitat de conminar-nos, ordenar-nos i bellugar-nos. Com si ja no tinguéssim esma per decidir la direcció dels passos. Com si nosaltres ens féssim els morts i les imatges fessin el paper de tot allò que viu i té iniciativa. Quina paradoxa!

Per això, al capdamunt de la llista de les coses més urgents l’art té una possibilitat: desfer aquesta submissió; evitar la naturalització d’aquests efectes, tot desmuntant sincronies entre so i imatge, posant en dubte el diàleg amb la imatge (ves per on, com si aquesta tingués el poder de parlar-nos); i reconstruir allò que se’n diu la distància crítica, tot per tal de guanyar una perspectiva autònoma de bell nou.

Almenys aquesta sembla ser la manera que les obres d’Àlex Nogué funcionen. D’aquí ve l’aspecte enigmàtic que la confrontació dels materials genera. Tot i l’aspecte atzarós dels vianants filmats, els peus atrafegats, els micros disposats davant de la pantalla i el so d’una veu que recita un fragment de la Teogonia d’Hesíode, es produeix una forma complexa, oberta i susceptible d’interpel·lar des de diferents angles.

Però el que tot plegat deixa de banda és la possibilitat de reduir el treball a un enunciat. Les obres d’aquesta mena reclamen d’aturar la interpretació en el moment de la contemplació. Demanen de suspendre-ho tot. Anar més enllà significaria imposar-li al treball una lectura. Així doncs, aquesta disposició pareguda al jeroglífic permet deixar en suspens l’experiència fenomenològica. El fet de no resoldre-la és prou significatiu, tant o més que entestar-se a trobar el significat ocult.

Ara bé, no n’hi ha prou d’ajornar el resultat de la interpretació. Ben aviat cal trobar la manera de parodiar-la fins que es faci operativa i prometi nous significats. Vist d’aquesta manera, la imatge dels peus que corren per la pantalla ens invita a pensar que la interpretació s’equipara amb el caminar. Com diria Michel de Certeau, els passos il·luminen un text latent –que espera ser desvetllat– i els desplaçaments dibuixen frases que, no obstant, segueixen essent inassequibles per la mirada. El fet d’estar immersos en l’experiència de caminar no permet ocupar una altra posició més privilegiada i enlairada per llegir els moviments. De manera que un participa d’una escriptura que no pot ni tan sols desxifrar.

La paradoxa no és aliena del tot al que qualsevol espectador es troba davant de la instal·lació d’Àlex Nogué. De fet, el text de la Teogonia es desenvolupa com un seguit d’actes violents que engendren nous éssers, atacs que es tornen gestos multiplicadors, i venjances que s’estenen en el temps. La violència és necessària per a la creació de quelcom nou, sembla dir-nos el passatge triat per Àlex Nogué. I no es tracta d’imaginar-se una violència fàctica ara, sinó d’entendre que els dispositius d’interpretació també entranyen la destrucció de quelcom que ja hi havia abans. És una violència d’una altra mena, però. Perquè sense violència el sentit de les imatges i les obres no va enlloc. Cal forçar-les perquè diguin el que desitgem que diguin. El significat també es guanya per la força. D’aquí que la lògica que implica la recerca del significat moltes vegades s’assocïi a una lògica marcada per un gènere que es considera talment fort. Interpretar sempre resulta en un acte de dominació.

En resum, i després de sospesar-ho, un es troba amb una disjuntiva prou simple: estar dintre de la imatge o fora. Estar fora o dintre de la imatge significa estar més o menys controlat per ella i gaudir d’una major o menor autonomia com a intèrpret. Per això és important trobar un treball que et fa sentir clarament fora o dintre, però que no mistifica sobre això.

En una primera versió d’aquesta instal·lació que ara es presenta al Museu de Valls, Àlex Nogué va considerar (si més no, això em va semblar) que calia una altra imatge per sortir-se’n, d’aquest atzucac. Per deixar enrere aquest conflicte (provocat per l’estructura oberta i polisèmica de la instal·lació) hi havia una última pantalla, on tot era reduït i simplificat: una càmera que transmetia la imatge de l’interior de la sala d’exposicions cap enfora, al carrer, mostrava algun espectador o altre dempeus, mirant-se la imatge projectada i escoltant el recitat del fragment de la Teogonia.

El debat de si som dintre o fora de la imatge quedava esbandit, doncs, per una altra imatge que s’engolia tot el que la càmera captava. Aquesta és, possiblement, una forma de resumir el poder d’una imatge: simplificar i transportar. Dit altrament, separar entre la complexitat que té lloc a l’interior de la sala d’exposicions (gairebé com si fóssim a l’interior de la imatge) i l’exterior, on alguns vianants miraran de reüll cap al monitor, sense deturar-se, tal com, probablement, van fer aquells que al vídeo d’Àlex Nogué van ser enregistrats tot passant davant la càmera.

No tenir aquesta càmera i aquest monitor no significa que caiguem necessàriament en el parany d’una imatge que ens atrapa. A vegades viure amb les imatges impedeix la distància crítica. I experimentar aquest sentiment també és instructiu, tant com fugir-ne.

Carles Guerra