ÀLEX NOGUÉ I ESTER BAULIDA PRESENTEN A LA FUNDACIÓ VALVI DE GIRONA LA MOSTRA «LES ILLES NO EXISTEIXEN»: ES TRACTA D’UN SUBTIL EXERCICI FORMAL QUE ENS INTERPEL·LA AMIRAR MÉS ENLLÀ DEL NOSTRE MELIC, JUST EN LA DIRECCIÓ D’AQUELL «ALTRE» OBLIDAT.
ÀLEX NOGUÉ I ESTER BAULIDA
Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos
Del 27 de gener al 12 de març.
De dilluns a divendres de 18 a 20,30h.
Dissabtes d’11,30 a 14h. i de 18 a 20,30h.
Les illes no existeixen, ens recordava el poeta John Donne (1572-1631) a la seva Meditació XVII, en la mesura que «Cap home és una illa, lamort de qualsevol m’afecta per què estic unit a la humanitat, per això no preguntis per a qui toquen a mort les campanes, toquen per a tu». No existeixen les illes però tampoc la seva imatge política, és a dir, les utopies: encara que el creador del terme va ser, el 1516, Thomas More amb la seva cèlebre obra —Utopia consta de dos llibres en forma de diàleg entre diferents personatges—, la tradició occidental, especialment en relació al pensament polític, és rica en la creació d’aquests no-llocs (sovint metaforitzats en una illa) plantejats coma alternativa a un món que genera insatisfacció; des de La República de Plató, passant per la Ciutat de Déu de Sant Agustí o aquella tecnològica New Atlantis de Francis Bacon —només tres exemples d’una llista llarguíssima—,la constant ha estat imaginar comseria un món millor on l’home, entès com animal social, pogués realitzar la seva llibertat sense entrar en conflicte amb els interessos de la comunitat.
En una entrevista (feta fa pocs anys per Fabrice Zimmer) el controvertit filòsof Peter Sloterdijk parlava d’aquella mena de «colonialisme occidental imaginari» com un primer pas per a la «presa del món»; tanmateix, afegia Sloterdijk, la utopia actual ha perdut la seva innocència i, a més, el seu caràcter col·lectiu s’ha vist substituït progressivament per una nova forma d’utopia individual: l’èxit. L’individualisme i la recerca de l’èxit són aspectes clau per entendre algunes dinàmiques contemporànies i, de manera molt especial, per oblidar la importància d’aquell «altre» necessari per a la construcció de qualsevol identitat raonablement sana, és a dir, que no sigui autista ni indiferent, com diria Susan Sontag, al dolor dels demés.
Les illes no existeixen—ni les utopies —però no per això s’ha de renunciar a un tipus de replegament intel·lectual que pot centrar el seu àmbit d’interès «en una persona qualsevol» (com ens recorda Ester Baulida en la seva magnífica intervenció periodística): n’hi hauria d’haver prou amb un parèntesi reflexiu que ens permetés recuperar la dimensió humana enmig del brogit—sonor, però en especial visual—en el que vivim immergits. O, com suggereixen els artistes amb el seu zoòtrop: repensar la nostra posició en el marc de la col·lectivitat entenent que formem part d’un únic perfil cardíac que amputat en qualsevol de les seves parts -com diu Donne al seu poema— deixa de tenir sentit. I potser també per això Àlex Nogué torna a la immediatesa pulsional del dibuix, sobredimentsionant-lo per convertir-lo en un llocmés que no pas en una representació de res: els seus dos til·lers —imatge de tota ambivalència—se’ns revelen comunamena de cartografia o mapa de camins on recalar a recer dels excessos als que ens hem acostumat i, perquè no, més a prop d’un «tópos» alliberat del seu prefix negatiu.
Al final, un possible pròleg (o epíleg) per a l’exposició de Nogué i Baulida ens el podria oferir l’interrogant plantejat —fa una colla d’anys però perfectament vigent— per Paul Valéry: «La interrupció, la incoherència, la sorpresa, són les condicions habituals de la nostra vida. S'han convertit fins i tot en necessitats reals per a moltes persones, les ments de les quals només s'alimenten […] de canvis sobtats i d'estímuls permanentment renovats […] Ja no toleremres que duri. Ja no sabem què fer per aconseguir que l'avorriment doni fruit. Llavors, tot el tema es redueix a aquesta pregunta: lament humana pot dominar el que lament humana ha creat?».
D’això es tracta: Nogué iBaulida ofereixen un bona possibilitat per respondre a aquest i altres interrogants gràcies al fet d’haver convertit, amb subtilesa i sensibilitat, l’espai de la Fundació Valvi en un lloc apte per a la reflexió.
EUDALD CAMPS
"Art.Accents" A: Diari de Girona, divendres 11 de febrer de 2011, pàg 10.